Impulsa. Fòrum de la Fundació Príncep de Girona
Pots deixar el teu comentari
Article d’Ignasi Thió
El dia 1 de juliol, dijous, la Fundació Príncep de Girona va clausurar el I Fòrum Impulsa a Girona. Muhammad Yunus en va ser un dels ponents més destacats: premi Nobel de la pau l’any 2006 i premi príncep d’Astúries de la Concòrdia l’any 1998 pels esforços per incentivar el desenvolupament social i econòmic a favor dels més humils. També hi van participar la Masia del Futbol Club Barcelona o Elena Ochoa, el jove ballet de Catalunya, l’economista Ana Maiquès o l’Anna Maria Geli, rectora de la Universitat de Girona.
Anna Pagans, alcaldessa de Girona, ens recordava que la primera edició del Fòrum Impulsa ha estat un èxit, perquè ha programat temes d’interès per a la joventut i ha convocat experts de prestigi en àmbits tan diferents com l’educació, la formació, la tecnologia o l’esport. De fet, el fil conductor va ser l’esperança en la joventut com a factor clau per a canviar i millorar el món en el futur.
Al marge de qualsevol debat polític, que en les circumstàncies actuals resultaria del tot banal, cal destacar que Impulsa ha estat un èxit, i que ha tingut repercussió a Girona, Catalunya, la restat de l’Estat i a Europa. Domènec Espadalé, president de la cambra de comerç de Girona, va dir amb encert que la Fundació Príncep de Girona ha complert l’objectiu de la creació de vocacions emprenedores. I Iñaki Frades, president de Pimec Girona, certificava que la capital de l’Onyar havia aconseguit rellevància com a capital internacional.
En un moment de dificultats econòmiques, amb dificultats notables per a les famílies i els barris, l’aposta a favor de la transformació i la solidaritat, la innovació i l’emprenedoria de la joventut, impulsada per ponents de prestigi i amb la col·laboració activa de les empreses més importants com a patrons, és una bona notícia per a la ciutat de Girona. La potència cultural i congressual de la ciutat es complementa bé amb aquesta nova iniciativa.
Al llarg del devenir històric, hi ha hagut períodes difícils, quan a més de les dificultats del dia a dia, han ocorregut canvis importants que han ajudat a superar situacions complexes i han creat nous escenaris per a l’esperança i el progrés. L’energia i les idees, l’esforç i el treball són bones receptes de futur per mantenir-nos de manera tossuda en contra de les circumstàncies i a favor de l’optimisme de la feina ben feta.
La paradoxa en la gestió del foc i de l’aigua
Article publicat a El Punt.
Com més recursos hi destinem, més focs patim. Com més invertim en l’aigua, més sequera i dificultats de gestió. Què està passant? Aquestes són preguntes evidents, que afloren si analitzem els darrers esdeveniments que s’han produït, alguns dels quals estan en ple debat públic en l’actualitat.
Pel que fa al foc cal, amb urgència, un canvi de model. Un model decidit i valent, que faci prevaler la prevenció per sobre de l’extinció. Un model que, com es diu popularment «apagui el foc a l’hivern»; és a dir, que vetlli per les neteges forestals i, sobretot, pel seu posterior manteniment. Que tingui en compte que a Catalunya, més de la meitat de la superfície és avui en dia bosc i, en concret, un bosc jove i mal gestionat, sense un paisatge en mosaic que aïlli les diferents masses forestals i permeti al foc aturar-se quan s’inicia.
Molts municipis rebem ajuts puntuals per traçar franges de protecció, per fer neteges forestals, per eliminar sotabosc. Tanmateix, al cap de poc temps, aquell espai torna a ser colonitzat per la densa vegetació i cal una nova inversió econòmica per mantenir-lo, la qual, massa sovint, no arriba. Si invertíssim l’import del cost d’un vehicle d’extinció (sigui terrestre o, més encara, aeri) en aquestes neteges seguides del manteniment amb pastures, garantiríem centenars de caps de bestiar. A més, i com a beneficis subsegüents, els ramats són productius; signifiquen feina i una certa mà d’obra, generen beneficis i asseguren mantenir el paisatge, la biodiversitat i, sobretot, la lluita estratègica i eficient contra els incendis forestals a mitjà i llarg termini. Pel que fa a costos, una hectàrea de pastura significa una inversió d’entre 17 i 45 euros. Si tenim en compte que les inversions en extinció són de milions d’euros cada any al nostre país, un senzill càlcul ens evidencia que, amb poc temps, tindríem amortitzada la feina de l’esforç inicial en prevenció, tot gestionant ramats, els quals generarien paisatge, riquesa i beneficis, a més de l’evident finalitat d’evitar incendis forestals. Em costa entendre per què encara no hi hem apostat; potser perquè no som capaços com a país de mirar més enllà de quatre anys, i apostar per mesures a mitjà termini?
Mecanismes de participació i governança compartida
Ramon Macaya, president de l’associació de veïns de Santa Eugènia de Ter, publicà el diumenge 23 de maig un interessant article, on plantejava obertament que a Girona fóra bo tenir més mecanismes i procediments per tal que les associacions, entitats i la societat civil poguessin participar més en les decisions de govern de la ciutat. El cert, però, és que els mecanismes, camins i maneres de participar i col·laborar amb el govern municipal són molts i diversos. En donaré alguns dels exemples més evidents.
La participació ha estat sempre un dels eixos importants de la política del govern de la ciutat de Girona, tant de les associacions de veïns, com del conjunt de la ciutadania. Les institucions i els mecanismes de participança estan regulats des de novembre de 2005. L’Ajuntament ha posat a disposició de tota la ciutadania els següents drets: el de petició, perquè tothom pugui realitzar sol·licituds de matèria municipal; el de proposta, per a prestació de serveis públics municipals; el d’audiència pública i debat, per tenir mecanismes de trobada i diàleg; el dels veïns i veïnes, per demanar una consulta popular; o el d’iniciativa privada, per promoure accions o activitats municipals. Ha fet taules territorials a diferents barris de la ciutat. Ha invertit i acompanyat les entitats, perquè poguessin gestionar-se amb completa independència i autonomia. Ha fet passos endavant per definir entre tots nous plans d’usos en espais característics de la ciutat. Tothom pot fer arribar la seva veu directament a l’equip de regidors i regidores per mitjà de la bústia d’avisos del consistori. La xarxa urbana de centres cívics és amplíssima i, en aquest terreny, el govern ha avançat moltíssim els últims anys.
Per altra banda, les eleccions continuen sent el mecanisme més fiable de participació. A Girona, des de l’any 1976, hi ha hagut un total de 32 processos electorals i democràtics (8 eleccions municipals, 8 del Parlament de Catalunya, 10 del Congrés i Senat i 6 del Parlament Europeu), sense tenir en compte els diferents referèndums, tant de lleis orgàniques i constitucionals, com dels de l’Estatut de 1979 i 2006. A les eleccions municipals de 1987 el percentatge de participació va ser del 66,77%; el 1991, del 57,97%; el 1995, del 63,88%; el 1999, del 57,9%; el 2003, del 61,3%; i el 2007, del 51,29%. Aquestes són algunes dades sumarials per tenir en compte que, ara com ara –tot i els problemes i limitacions– les eleccions són l’espina dorsal del sistema democràtic. No podem menystenir les consecucions de la democràcia representativa en nom d’uns ideals de democràcia participativa que no hem atrapat, ni a Girona ni a cap país del món.
Aportar per construir
Comparteixo la voluntat que el barri sigui un lloc on viure cada vegada millor, on la diversitat sumi i no resti i on la gent vulgui viure i no marxar-ne. Comparteixo també la necessitat de construir un sistema democràtic més eficient i més satisfactori, que formi ciutadans lliures i desvetllats. Comparteixo la necessitat de ser diligent en les obres i no entretenir-nos en processos estranys.
I perquè comparteixo aquests criteris i aquestes idees, no comparteixo la idea i el prejudici que la culpa sigui sempre de l’altre, ni he cregut mai es conspiracions mundials contra projectes locals. En la gènesi d’un mal funcionament de les coses, normalment les responsabilitats van compartides.
Ja m’he excusat i he donat explicacions diverses vegades sobre els endarreriments que pateixen algunes obres a Santa Eugènia: ho he fet per carta, presencialment en dues assemblees i sempre que se m’ha demanat. Em sembla haver explicat el perquè dels endarreriments, els marges per a les actuacions i tot el que se m’ha demanat des de qualsevol entitat de Girona.
Però és xocant veure que encara algú es lamenta per decisions preses fa anys, com la construcció dels dos blocs, que varen permetre adquirir la Marfà o per enèsima vegada queixar-se del procés participatiu sobre la frontissa -que la Generalitat va premiar per ben fet- o tantes coses passades. Podem fer-ho si ens ajuden a millorar processos futurs però no si ens empenyen a un exercici de melangia que aturi i evitem mirar al futur.
Un cas ben evident del que vull dir és la reforma de la plaça del Barco: des de l’inici va quedar clar que només en podríem executar una fase, des d’un inici va quedar clar com es prendria la decisió: d’acord amb el procediment que proposà l’Associació de Veïns. Es va fer una sessió per recollir idees entre veïns, es varen presentar plànols i projectes i es varen recollir observacions i es va tornar a presentar el projecte. En total, vaig assistir a tres assemblees i es va decidir, també en assemblea, quina fase s’executaria. El projecte a més s’exposà al públic com tots els que aprova l’Ajuntament i, sense que ningú presentés cap al·legació, es va aprovar per unanimitat a la Junta de Govern. Varem fer el procés que l’Associació de Veïns va indicar, i ara resulta que el resultat no és l’adient? On tenim el problema, quan els processos premiats no valen ni tampoc els que l’associacionisme posa en funcionament? Només en la banda dels polítics municipals?
Girona, Font de la pólvora i la plaça Llimoner
4 comentaris
La ciutat és i ha estat una peça clau de l’evolució de les societats humanes: nucli organitzatiu de les primeres comunitats; escenari de trobada, diàleg i organització conjunta de la vida en comú; o espai de solucions als reptes del gran creixement demogràfic del XVIII i de la industrialització del segle XIX. A la ciutat, avui, es continua a la recerca de solucions, en un context de dificultats econòmiques a causa de la crisi, per guardar esperança en el futur.
Girona desperta cada matí per avançar i superar obstacles. És plena de gent disposada a construir nous camins. I creix en tots els sentits, perquè la ciutat la fan les persones. Estic convençuda que serem allò que ens proposem ser. La ciutat és una empresa comuna de voluntats compartides en un objectiu i el compromís és un dels actius més importants que tenim. Barri a barri, sense deixar ningú enrere, només podem avançar junts.
El barri de la Font de la pólvora –com els altres barris de la ciutat– no es resigna, tot i que coneix que no li ha estat ni serà fàcil, i s’esforça per superar totes les incerteses del demà. L’Associació de veïns del barri ha començat una campanya per preservar els espais cívics i municipals, és a dir, els espais comuns, de tots i de totes, dels veïns i de les veïnes. Ho va explicar, la Cristina Ros, presidenta de l’Associació de veïns, fa pocs dies, quan vam coincidir en la inauguració de la remodelació de la Plaça Llimoner.
El govern de la ciutat hi ha invertit més de 172 mil Euros. Aquest nou espai ha de contribuir a promoure la convivència i la relació entre tots els veïns. S’han eliminat barreres arquitectòniques, transformat murs de contenció, adaptat rampes, renovada la xarxa de clavegueram i pavimentat. És una acció més, entre moltes d’altres, que ha de contribuir i sumar, perquè els veïns tinguin les eines per continuar fent ciutat.
La millora de l’espai físic, les condicions dignes dels habitatges, la construcció d’equipaments, l’adequació de places i carrers, són passos endavant per anar avançant cada vegada més a favor d’una Girona cohesionada socialment i territorialment. No oblidar ningú, no és un ajut parcial, és una convicció assenyada a favor del bé comú.
El Gironès: comarca urbana o rural?
Pots deixar el teu comentari
Segons paràmetres oficials de l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), l’any 2004 un 17% dels habitants del Gironès vivien en un municipi rural (es considera com a “municipi rural” aquell de menys de 10.000 habitants). Només 2 anys més tard, el 2006, aquesta xifra davalla fins al 14%. Pel que fet que el llindar de separació entre “comarca significativament rural” i “comarca predominantment urbana” és del 15%, el Gironès ha esdevingut en dos anys, si més no des d’un punt de vista tècnic i als efectes de la seva consideració, una comarca urbana enlloc d’una comarca rural.
Més enllà de xifres, dades i llindars, els habitants del Gironès som poc conscients de la gran ruralitat de la comarca. I, encara menys conscients, de la importància de conreus i boscos, de camps i hortes, de pastures i arbredes. No només per a la pròpia dinàmica econòmica, sinó per a la protecció d’un paisatge que, si bé és encara extens i ben representat, va patint mossegades any rere any. Tanmateix, només 2 dels 27 municipis que integren el Gironès tenen més de 10.000 habitants, que són Salt i Girona. La densitat de població d’aquests dos municipis, plegats, és de 2.761 habitants per hectàrea, mentre que a la resta de la comarca és només de 101,3, una clara evidència del fort contrast encara existent entre en nucli urbà de la comarca, i els pobles, viles i masos que configuren la resta del territori.
El centre de dia de Santa Eugènia
Pots deixar el teu comentari
La gent del carrer té clar i sap valorar que les coses importants són les bàsiques. Les persones han de tenir un treball i les mateixes oportunitats, han de poder estudiar, anar a bones escoles i poder disposar d’equipaments de primer nivell. La cohesió social i territorial, que és l’eix més important del govern de la ciutat, és un autèntic desafiament per donar respostes efectives i possibles a totes aquestes qüestions tan notables per a la vida dels ciutadans i ciutadanes.
A l’Ajuntament de Girona, hem aprovat el projecte redactat per Carles Lloret per construir el futur centre de dia de Santa Eugènia a l’espai de l’antic mercat. La inversió total és d’1,1 milions d’Euros, finançada pel Pla de Barris. És un nou pas endavant a favor tant de la cohesió social com territorial. L’edifici tindrà quatre pisos. Hi haurà multitud de serveis per a la gent gran: una sala polivalent i una altra de psicomotricitat, la infermeria, el gimnàs, les dutxes, cuina, els vestuaris, la bugaderia, el menjador, entre d’altres.
Aquest nou edifici permetrà oferir serveis i rendiments diversos. Acollir persones que ho necessitin. Hi haurà convivència entre gent gran i manutenció. Atenció personalitzada per ajudar a realitzar activitats diàries com la higiene personal. Contribuir a recuperar hàbits d’autonomia física i sociocultural, amb suport individualitzat social i familiar. Programació d’activitats de lleure, fisioteràpia i prevenció de la salut.
Les obres començaran al més aviat possible. En els últims mesos, hem realitzat inversions importants al barri de Santa Eugènia. Aquesta és ben remarcable, perquè té una claríssima connotació humana a favor de tothom, i en especial, d’un col·lectiu que hem de saber estimar i tenir-ne cura: la gent gran.
Una ciutat de música
Pots deixar el teu comentari
Article escrit pel regidor Ignasi Thió sobre el dinamisme musical de la ciutat.
Girona és una ciutat de música. El pròxim 26 de juny començarà l’11è Festival de Músiques Religioses i del Món a Girona. Després de tantes edicions ja s’ha convertit en una trobada anual a favor de la convivència en la diferència i d’entendre la realitat de manera polièdrica. Els concerts de Rinaldo Alessandrini, Enrique Morente, Salif Keita, Anonymous 4 o Pierre Hantaï són una aposta per la qualitat i la diversitat.
La música és una de les més belles expressions culturals d’un poble, d’una societat o d’una ciutat. És una eina formidable per educar els nens, perquè aprenguin els valors d’una cultura entre cançons i sons. I ho és per les oportunitats que ens dóna per avançar en la cohesió social i en la trobada entre els ciutadans i ciutadanes.
La potència congressual de Girona és una excel·lent possibilitat per incentivar polítiques en pro de la música. A les pròximes setmanes, Girona viurà dos esdeveniments a tenir molt en compte: l’Assemblea General Ordinària de les Joventuts Musicals d’Espanya, entre el 28 i el 30 de maig; i el X Concurs Internacional de Direcció de l’Orquestra de Cadaqués.
El refugi del Jardí de la Infància
Pots deixar el teu comentari
La regidora Lluïsa Faxedas ha escrit aquesta article a El Punt, sobre la connexió entre l’escultura de Miquel Blay, Carles Rahola i, l’ara arranjat, refugi antiaeri del Jardí de la Infància.
Un dels objectius que l’equip de govern municipal es va marcar en començar aquest mandat, pel que fa a l’àmbit de la cultura i el patrimoni, va ser l’arranjament i adequació per a la seva visita del refugi antiaeri del Jardí de la Infància. Després de treballar-hi durant molt de temps, finalment aquesta setmana hem fet realitat el projecte. Amb la col·laboració i suport econòmic del Memorial Democràtic i la gestió portada a terme des del Museu d’Història de la Ciutat, hem pogut fer les obres mínimes de condicionament d’aquest espai que ens han permès obrir-lo al públic amb seguretat, i hi hem instal·lat una sèrie de plafons que, amb textos i fotografies, recorden els elements i fets més emblemàtics relacionats amb la història dels refugis construïts a la nostra ciutat durant la Guerra Civil espanyola. Hem d’agrair la tasca portada a terme per en Jaume Prat i en Jordi Pericot, autors dels textos citats, que han descobert moltes dades fins ara desconegudes, i han trobat fotografies i altres materials que ens ajuden a comprendre molt millor aquest episodi particular de la nostra història.
La política i els polítics
Article de la regidora Amèlia Barbero publicat a la revista Per Ser Clars de l’Agrupació de Girona del Partit dels Socialistes de Catalunya. Una bona reflexió sobre el compromís cívic.
L’enquesta de gener del Baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques va incloure la pregunta següent: quin és el principal problema que actualment existeix en Espanya? Encara que figurava darrera de l’atur o dels problemes econòmics, tristament, entre les primeres posicions hi havia un lloc per a la política.
És un motiu tant per a la reflexió com per a la preocupació, que la política sigui considerada com un problema en si mateixa, perquè en realitat és l’eina que la ciutadania té per negociar i tancar acords pacíficament entre interessos diferents. No és menys cert que hi ha alguns elements que ajuden a comprendre el descrèdit de la política i que desanimen a qualsevol: en primer lloc, la conducta imperdonable d’alguna gent que ocupava càrrecs públics i que han estat involucrats en corrupteles o tràfic d’influències; en segon lloc, també cal tenir en compte el fet que la democràcia encara sigui una experiència jove a l’Estat i que durant molts anys la política hagi estat mal vista en aquest país. Això no s’oblida d’un dia per l’altra.
El desprestigi de la classe política de forma generalitzada no ajuda gens ni mica, perquè afavoreix opcions demagògiques o perilloses. Ho hem vist durant els últims temps. Darrera d’algunes opcions polítiques noves i pernicioses, que han criticat o estan criticant durament els partits democràtics, hi ha, en realitat, una vella tendència de menyspreu contra les institucions democràtiques que els polítics representen.
